New York a cegues deu ser
com fer l'amor amb la teua mirada
com capbussar-me en la teua rialla.
Fer volar aquell secret
que mai em contaren.
Ja m'he cansat de veure
com desapareixes cada dia
entre la penubra infidel de les muntanyes,
tornant-me a deixar sol
com de costum.
Cada matí et torne a veure
pel blau de la mar amb l'esperança a les mans,
l'esperança de no abandonar-me quan arribe la foscor.
Però no importa,
tu produeixes la mort de la llum,
ordenes l'afussellament d'una magnífica vesprada;
per inundar-ho tot,
de gelor, por i foscor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario