Corrents gelades

En l'oblit cauràs per sempre més
dins la fosca boca del llop,
ofegan-te en la tenebra més violenta
seguint el compàs de la mort,
que vindrà per espentar-te als profunds soterranis.

Parlaràs amb les meves llàgrimes més pesades
per mostrar-los el camí a seguir,
per a que et busquen fidelment,
viatjant entre els somnis de la por
fins trobar la llum de la magnificiència.

En les hores d'un oblit càustic,
la fallida de la mort és una crònica,
la gelor de la soletat esborrà les meves llàgrimes
troban-te per sempre,
alçant-me com l'amo de l'eterna llum.

La modesta llista

Somriu per enderrocar fronteres,
enyora l'udol del cant,
viu de la misèria de la riquesa,
estima la tristesa,
observa l'infinitat del terror,
mai aprengues dels errors...
Esbrina els misteris incognoscibles
recorda'm amb un somriure,
atura el temps
i fes una passejada per la sòlida plaja.
Ara, la mort em peresegueix incansable
amb armes d'incalculable dolor
i jo, de tant de córrer,
estic esgotat.

Amor de vent

Olvideu-me per sempre,
porte massa temps
esperant l'eternitat d'un torn
que feia anys ja sabia, que mai m'arribaria.
Quan pense que el tinc més prop
fugeixes com el llamp en la fosca
sobre la majestuosa mar de plata,
sense deixar rastre de la teua essència.
En les nits de dubte,
on la tenebra s'eixampla fins acariciar l'infinit
m'obris el forrellat del cor
d'una martellada infanticida,
per enderrocar-me'l un poc més.
Si cap.

TV3 entre d'altres.

Cada estona més, ens esborren les nostres llibertats. La fosca democràcia valenciana, que per baix taula amaga la fred d'una dictadura feta posible per un poble ignorant, absurd i covard. Tal volta. Malauradament i davan la passivitat de molts valencians, aquestos falcons es quedaran per continuar xuplant-nos la sang sense temps per respirar.
Com dia un gran cantant: "Vivim en un món on ens amaguem per fer l'amor, pero la violència es practica a plena llum del dia". Sols tenim que endollar el televisor per poder observar la veritat evident d'aquest país que afonen els que no volen formar part d'ell, sols els interessa extraure l'essència de les nosta terra, esborrar el somriure dels seus habitants... per convertir en espanyol el que mai a format part d'Espanya.

Regust d'Àngels

New York a cegues deu ser
com fer l'amor amb la teua mirada
com capbussar-me en la teua rialla.
Fer volar aquell secret
que mai em contaren.
Ja m'he cansat de veure
com desapareixes cada dia
entre la penubra infidel de les muntanyes,
tornant-me a deixar sol
com de costum.
Cada matí et torne a veure
pel blau de la mar amb l'esperança a les mans,
l'esperança de no abandonar-me quan arribe la foscor.
Però no importa,
tu produeixes la mort de la llum,
ordenes l'afussellament d'una magnífica vesprada;
per inundar-ho tot,
de gelor, por i foscor.

Cant de canvi

S'obri el migjorn de la mort,
d'una nit posterior maleïda
cuatre genets de foc,
emprenen la fugida,
retornant-te la obrir la ferida.

Ens han tornat a cremar,
tot el verd de la Marjal
ja no queden plantes ni pardals,
sols rates putrefactes.

La raó es confon amb la nit
i a la matinada ja és morta,
tots sabem qui a comés aquest crim,
però si ho diguem serem palla.

Tampoc ens preocupa aquest fet,
tornarem a carregar la pistola,
d'il·lusió, de paraula i de ràbia,
no ens farem enrrere mai més,
tornarem a anar a per ells.

S'obri el migjorn de la mort
d'una reacció inesperada,
els falcons abusius d'aquest món,
han tastat pólvora agra.

 Ara quan el mal ve d'Almansa
ja no ha tots ens alcança.

Ea, id

Si no me quieres,
no te vayas,
mírame agonizar
observa la magnitud de mi dolor,
dolor que causas.

Nunca podrás olvidarme
porque jamás has sabido quien soy,
y siempre perdurará mi dolor.

Sufro por lo inexistente,
imaginando su existencia;
los amores no correspondidos,
son los más queridos.

No lo olvides,
el día de tu adiós,
quítame la vida, por favor.

Sin querer, te quise

Te quiero con todo sin mi alma,
te quiero con toda la fuerza de mi pecho;
te quiero.

Te quiero como un lobo a su aullido,
como un psicópata a su hacha,
a la que nunca podria dejar.

Te amo sin amor,
te quiero con corazón.

Te quiero abarcando confines infinitos,
me gustas correteando el universo,
como si, una piedra de fuego fueras.

Te quiero con todos tus conjuntos,
al mismo tiempo, desconjuntada,
te quiero viva o muerta,
real o imaginda...
desde el día en que no te conocí.

Udol d'un trist

El dia menys pensat apareixeràs,
ho note amb totes les meves forces;
per estar amb mi, per sempre.
Compartiré amb tu,
milers d'anys d' infinites felicitats,
tant d'efímeres com de immortals,
riurem encara que plore l'ànima,
passejarem sense paraigua,
per una Barcelona mullada,
creuant mirades eternes d'amor.
Fins el dia que t'aixeques
d'on amagues la teua rialla perfecta
jo hi seré mort en vida dintre meu,
en aquest dia explotaré de somriures,
contagiant al voltant d'alegria....
però fins aquest dia hi sóc mort.

Ojalá

Todos tuvimos

alguna golondrina de ilusión

por aquella calle vacía de la esperanza.

Ahora,

me gustaría reventar todas las fronteras del amor,

quemar todas las iglesias i capillas,

arrancar de un zarpazo de revolución

el cuadro de Las Meninas,

y con él,

llenar bocas de una posterior digestión.

Condenaría a la hoguera

los archivos del futuro,

desintegraría todos los Programas Políticos,

amaría ferozmente a toda mujer

que fuera capaz de hacerme ver

que la naturaleza no tiene porque ser verde,

y el agua no tiene porque ser transparente.

Y que mi forma de amar,

no tiene el porqué

de ser perfecta o imperfecta,

sino necesaria.

Un desierto de sueños

Un día caluroso, pesado;
tal vez infranqueable.
Observaba inmóvil, sigilosa,
por las ventanas húmedas
intentaba predecir
el movimiento zig-zagueoso
de alondras decrépitas,
que a su vez,
querían embalsamar
un mundo sin tapujos.
Pero...
en estas horas de calor eterno
mi locura ha saboreado,
su mayor orgasmo.
Las antiguas alondras,
murieron,
por la insolente canícula
de esta habitación infernal,
y yo,
me fui con ellas.

Un vell parc...

M'agradaria tornar a ser petit.
Aquelles vesprades en el parc,
mans i roba bruta,
plors de llàgrimes gegants
per no tornar a casa mai;
insuperable felicitat.
El temps del voltant
s'esfumava sense somiar,
de nano sols havies de preocupar-te
d'agafar la trompa,
omplir-te les butxaques.
No t'adonaves del món,
i ara pense
que alló era molt millor.
No oblideu mai,
quan teniem pocs anys,
no oblideu mai,
els records més meravellosos,
que encara que ja res
ens pot tornar l'esplendor en l'herba
i la glòria en les flors,
no devem d'entristir-nos,
perque la bellesa queda en el record.

Inextingibles

No puc tornar a reprende aquell camí trencat,
porte  un vell gat engabiat,
negre i famolenc,
amb urpes afilades de llargària infinita.
Intenta escapar sense parar,
no li agrada estar tancat,
és el normal d'un animal.
Si el mire es fa el tendre
però a la que els meus ulls,
no estàn sobre ell,
els intents de mossegada
es succeixen ràpidament.
És un felí fals,
negre amb ulls verds.
Sigui com sigui,
passi el que passi,
aquest magnífic exemplar es per tu
ja que  ambdós sou igual;
feu les guerres d'amagat.